M’agradaria començar aquest bloc amb un primer post sobre el tema al qual li he dedicat els darrers tres anys de la meva vida professional: la integració laboral de la població immigrant a Espanya. De fet, aquest tema és molt llarg i complex, i dóna (com és el meu cas) per una tesi sencera. Tanmateix avui m’agradaria parlar només d’una part molt concreta. Quan parlem sobre la integració laboral de la immigració, ens referim, de manera general, a la seva participació al nou mercat laboral. Podem parlar sobre molts aspectes d’aquesta participació: quines feines fan, en quines condicions, com és la seva mobilitat ocupacional, quina és la relació entre el nivell d’estudis i aquesta mobilitat, quines diferències hi ha entre homes i dones i com s’expliquen, o com impacta l’entrada de tants nous treballadors en el mercat laboral. I aquest darrer aspecte és el què pretén abordar aquest post.
Des de finals de la dècada dels noranta, i durant la primera dècada del 2000 l’entrada de treballadors immigrants al mercat laboral espanyol ha estat molt intensa. Aquesta entrada massiva ha tingut forces conseqüències sobre la societat, i lògicament sobre el mercat de treball. Una de les frases que darrerament es pot sentir és la de “vénen els estrangers a treure la feina als d’aquí”. Una sentencia construida en base a una serie d’estereotips que aqui volem deconstruir. Aquest post vol fer un repàs als treballs que han realitzat la població immigrant dels inicis del 2000. És evident que la crisi econòmica actual ha canviat certes situacions, però encara és d’hora per fer-ne un anàlisi real. L’objectiu és demostrar que el “treuen la feina els d’aquí”, almenys fins ara, no ha estat així.
En la societat d’acollida, la immigració causa inquietud pels seus potencials perjudicis als treballadors autòctons. Ens preocupa que els immigrats puguin causar una pressió salarial a la baixa i pèrdua de llocs de treball, és a dir que ens treguin la feina i com que estan disposats a guanyar menys que ens baixin els salaris. La teoria econòmica i sociològica sobre el tema ofereix múltiples hipòtesis, algunes fins i tot contradictòries, i d’aquí la proliferació d’estudis empírics.
En destacaré alguns per oferir una visió general. En primer lloc, aquests autors suggereixen que l’impacte de la immigració sobre les taxes d’ocupació dels espanyols ha estat negatiu, però gairebé inapreciable, inclús per a aquells mercats amb major presència de treballadors estrangers. Això és així perquè l’entrada massiva d’immigració en els darrers anys ha anat acompanyada per un augment de les taxes d’ocupació a Espanya. A més, aquest estudi posa de relleu, en el capítol dedicat al mercat laboral, la concentració del treball immigrat en certes ocupacions i sectors on probablement les necessitats de la demanda no podrien ser cobertes per l’oferta d’ocupació autòctona, impulsant, alhora, la creació addicional d’altres llocs de treball. Aquesta explicació resulta coherent amb la reducció de l’atur registrat a Espanya entre el 2000 i inicis del 2008. La immigració ha estat així un mecanisme de major flexibilitat pel mercat de treball, suavitzant certes rigideses com l’escassa mobilitat.
En aquesta mateixa línia, i segons aquesta investigació els treballadors estrangers han tingut ocupacions diferents a les dels autòctons del mateix nivell de formació. Per això, tots dos grups no han competit al mercat de treball, no fan les mateixes feines, i per tant no són treballadors substituïbles. És a dir, uns no han substituït els altres tot i tenir un mateix nivell de formació, i per això no és certa la frase “treuen la feina als d’aquí”. Un cas particular ha estat el sector de la construcció, on tot i la confluència de treballadors amb orígens diferents s’ha donat una estratificació segons regió d’origen i ètnia, com destaca aquest article.
En aquesta mateixa línia, i segons aquesta investigació els treballadors estrangers han tingut ocupacions diferents a les dels autòctons del mateix nivell de formació. Per això, tots dos grups no han competit al mercat de treball, no fan les mateixes feines, i per tant no són treballadors substituïbles. És a dir, uns no han substituït els altres tot i tenir un mateix nivell de formació, i per això no és certa la frase “treuen la feina als d’aquí”. Un cas particular ha estat el sector de la construcció, on tot i la confluència de treballadors amb orígens diferents s’ha donat una estratificació segons regió d’origen i ètnia, com destaca aquest article.
Finalment, probablement el cas mes paradigmàtic sobre la complementarietat entre treballadors immigrants i autòctons el trobem en el cas de les dones. Alguns estudis (com aquest o aquest ) mostren que la immigració ha impulsat, de fet, la taxa d’activitat femenina, especialment entre les dones espanyoles amb major formació, ja que aquestes han pogut contractar a altres dones d’origen immigrant per ocupar-se de les tasques domèstiques, i augmentar la seva presència al mercat de treball.
En resum, hi ha evidència empírica que demostra que l’ocupació dels treballadors immigrants s’ha produït de manera complementària als treballadors autòctons, en un context de creixement econòmic i creació d’ocupació. El resultat ha estat que els primers han fet aquelles feines que els segons no desitjaven, ja que han emprès processos de mobilitat laboral ascendent.
En resum, hi ha evidència empírica que demostra que l’ocupació dels treballadors immigrants s’ha produït de manera complementària als treballadors autòctons, en un context de creixement econòmic i creació d’ocupació. El resultat ha estat que els primers han fet aquelles feines que els segons no desitjaven, ja que han emprès processos de mobilitat laboral ascendent.
