L’altre dia llegia un article al Diari Ara que resumia un estudi fet pel professor d’economia aplicada de la UAB Josep Olivé sobre el mercat de treball i l’actual crisi econòmica, segons el qual la taxa d’atur es reduirà fins el 4,6% a Catalunya l’any 2020 a conseqüència de la reducció de la població activa. Aquesta reducció té el seu origen en raons demogràfiques, bàsicament la jubilació de les generacions més nombroses (l’anomenat baby boomespanyol), la baixa natalitat de les generacions més recents i el retorn de treballadors immigrants als seus països d’origen.
Certament, la presència de treballadors estrangers al mercat de treball és una de les variables que explica una part de les característiques d’aquest mercat, així com de la seva evolució. Espanya s’ha caracteritzat en les darreres dècades, quan l’entrada de població immigrant ha estat molt destacable, per tenir una política immigratòria molt restrictiva amb moltes barreres d’entrada i orientada a la contractació de personal altament qualificat alhora que el mercat laboral necessitava cubrir llocs de treball no qualificats intenstius en treball. Quin ha estat el resultat? En primer lloc l’increment del volum de l’economia submergida, que ja de per si era una característica important del mercat espanyol però que la presència d’immigrants indocumentats ha potenciat. De fet, un estudi d’Amparo González Ferrer, investigadora del CSIC, demostra que els immigrants indocumentats tenien el 2007 més probabilitats d’estar ocupats que aquells en situació regular. En segon lloc, ha evidenciat la importància de les polítiques de gestió dels fluxos d’entrada sobre el mercat laboral. Lògicament, no calia ser un gran expert per entreveure-ho, però l’evidència empírica posa sobre la taula el debat que les polítiques d’immigració també tenen molt a veure amb la integració dels nous ciutadans. Pel cas espanyol, les dificultats d’accés a situacions legals impedeix la plena integració. Per no parlar de la influència de la política immigratòria en la creació d’actitus i idees al voltant de la immigració.
Des de fa sis mesos tinc el plaer de viure al Canadà, un país fet a base de diferents onades d’immigrants i on la qüestió de la regularització i els criteris d’admissió han esdevingut un debat central tant en l’àmbit nacional, com polític o acadèmic. Tot i així, la política canadenca d’immigració ha despertat l’interès internacional pels bons resultats que obté sobre l’esfera social (en termes d’integració) i econòmica (en termes de mercat de treball). Aquest post vol subratllar algunes de les seves característiques per tal de treure a la llum unes quantes idees sobre la gestió dels fluxos d’immigrants i la seva posterior integració. No obstant, cal precisar que, en primer lloc, segurament la millor estratègia per aconseguir l’ajustament entre oferta i demanda de treball seria no posar-hi barreres com és el cas de la llarga burocràcia en l’obtenció de permisos de treball, però aquest és un altre debat en què aquest article no hi vol entrar. En segon lloc, lògicament el model canadenc no és exportable a Espanya perquè són països amb estructures productives molt diferents, però tot i així ambdós casos permeten fer algunes reflexions al voltant del tema de la integració laboral.
La política d’immigració canadenca està basada en la idea del multiculturalisme. Aquest concepte no està exempte de debat ni dins del Canadà ni a nivell internacional, però breument es fonamenta en un contracte social i polític amb la metafòra del mosaic com a referència i al voltant de la identitat d’una societat com una cosa dinàmica en canvi constant. Sobre aquesta base, el Canadà acull treballadors estrangers a través d’un “sistema de punts” basat en les qualificacions professionals. Què vol dir això? Breument, imagimen que sóc una treballadora bolibiana que vol venir a Espanya, per entrar-hi de manera legal a Espanya és necessari que un empresari espanyol em conegui i em vulgui contractar mentre sóc a Bolíbia, per fer-ho l’empresari haurà d’acreditar als serveis públics d’ocupació que ha buscat una persona espanyola per fer aquesta feina però no ha trobat a ningú suficientment qualificat i per tant no li queda més remei que contractar-me a mi. Tenint en compte que en els darrers anys Espanya ha necessitat força de treball immigrada per sectors no qualificats, com la construcció, l´hosteleria o els serveis personals, el procés burocràtic que havien de sotmetre´s immigrants i empresaris era tan llarg i feixuc que la realitat s´ha acabat imposant i ha trobat les seves vies. Val a dir, que això ha anat acompanyat per una mena de “fer la vista grossa” per part dels serveis de control dels processos d’ocupació. En canvi, si vull fer el mateix al Canadà, no cal que conegui ningú ni que ningú em reclami, sinó que he de presentar-me com a candidata a la residència permanent. A partir d’aquí, el Canadà estudiarà el meu cas (formació i experiència professional, i domini de les llengues oficials) i decidirà si m’accepta o no. Un cop allà, podré buscar feina. A més, tinc altres maneres per saber si el Canadà és un país que m’agrada, puc demanar un visat obert de treball durant un any, en què puc visitar el país i buscar feina. Per altra banda, el Canadà té diferents acords bilaterals amb determinats països per facilitar l’emigració d’aquelles societats amb major presència històricament al país.
Quina és la conclusió? Abans de res, cal dir que mentre el Canadà ha tingut molts anys per buscar el sistema que millor s’adapta a les necessitats del seu mercat, i que tot i així avui en dia hi ha un debat intern fort sobre els resultats de la seva política d’immigració, Espanya ha experimentat un creixement de la població estrangera de manera recent i en un temps molt breu, de manera que el punt de partida és diferent per a tots dos països. A més, Espanya està dins la UE i per tant la seva normativa s´ha d’adaptar als requeriments i característiques de l’espai Schengen. No obstant, els resultats de tots dos sistemes són radicalment diferents, sobretot pel què fa a la integració dels nous treballadors en la nova societat. Mentre Canadà ha esdevingut una societat dinàmica on les segones generacions s’hi han sentit integrats, què passarà a Espanya amb els fills d’immigrants? Creieu que anem cap a una situació com la francesa, on els fills d’immigrants se senten discriminats tot i haver estat educats i socialitzats com a francesos, o tindrem una situació a mig camí entre França i Canadà? Des del meu punt de vista la cohesió social a llarg termini presenta dubtes i incerteses en la societat espanyola, espero equivocar-me però no sé si mai veurem treballadores del metro amb mocador o funcionaris d’origen xinès, i per tant les barreres a la integració plena no disminuiran.
Per si teniu més curiositat:
