Science it's a girl thing?

A finals de juny la Comissió Europea, concretament la secció de Ciència i Innovació,va endegar una campanya, “Science: it’s a girl thing” (La ciència és cosa de noies) a través d’un vídeo polèmic, amb l’objectiu de dirigir-se a les joves adolescents d’entre 13 i 17 perquè s’interessin més per la ciència i la recerca. Una campanya publicitària que ha aixecat múltiples crítiques en les xarxes socials per considerar-se masclista i sexista, portant a la Comissió Europea a despenjar el vídeo de la xarxa i a disculpar-se socialment, així com incentivant justificacions entorn els objectius i els valors que pretén destacar el vídeo (Article Maria A. Blasco).

Entre aquestes explicacions hi ha la voluntat d’aclarir que el llenguatge que es pretenia utilitzar en aquest vídeo és el que utilitzen els joves per relacionar-se entre ells, per tal que captés la seva atenció i arribés el missatge sense embuts. Però, què ha passat? Com a sociòlogues, dones, investigadores i interessades per la ciència i el coneixement, no ens podem quedar callades i la veritat és que aquest fet ens ha impulsat a escriure aquest post, atès que les raons que expliquen la imatge social de les noies que mostra el vídeo és una realitat socialment oculta, però molt present.

Aquesta vegada els estereotips vinculats al rol de gènere femení són pintallavis, talons alts, gran presència de cosmètica i estètica per estar “divines de la muerte” tal i com socialment s’espera, mentre que fa uns anys es tractava de fregones, detergents, fills/filles, marits, avis/àvies, etc., obligacions reproductives vàries, totes elles cada vegada més visibles, però no prou a l’hora de determinar el rol que juguen les dones en la vida en societat. Aquesta imatge en els processos de socialització ha estat clau per diferenciar-se de l’home, creant rols de gènere clarament diferenciats, amb la idea de reproduir una estructura social i un sistema productiu que promet el progrés econòmic i social! Ara bé, encara que hi hagi tot un conjunt d’entitats i associacions que promouen uns aprenentatges coeducatius sembla que no n’hi ha prou! calen més veus i més força!! En aquest sentit destaquem algunes d’aquestes alternatives de socialització coeducatives (Rosa Caramelo; La Cenicienta que no quería comer perdices)

Tornant a la qüestió central d’aquest post, el fet que a dia d’avui les dones s’hagin incorporat al món laboral, presentin una carrera acadèmica tres vegades més exitosa que els homes i que tant la Comissió Europea i com les administracions públiques nacionals i regionals incorporin polítiques per incentivar la presència de les dones en la ciència, sembla impossible que encara siguem capaços de publicar un vídeo on el component sexual de la dona prevalgui per damunt del coneixement i el valor social que aquesta és capaç d’aportar a un creixement intel·ligent, sostenible i integrador (objectius textuals del  Horizon 2020 de la Comissió Europea). Perquè ens entenguem, ja fa uns anys que la Comissió Europea s’ha preocupat per les discriminacions per raó de gènere i la presència de les dones en la ciència, per enumerar algunes de les seves publicacions i esforços més rellevants cal destacar:  2001, "Informe ETAN, Promoviendo excelencia mediante la igualdad de género" (primera vegada que s’ofereix una panoràmica global sobre la situació de les dones en la ciència europea)

Des de la publicació d’aquest informe, la Comissió ha finançat múltiples estudisi recursos  que proporcionen una bona base de dades i un coneixement específic entorn l’estat de la qüestió en cadascun dels països de la unió:

- 2010, El Meta-Analysis of Gender and Science Research que proporciona una panoràmica més completa de la investigació actual sobre dones i ciència a Europa

- 2010, el informe "Stocktaking 10 years of Women in Science" que és una referència sintètica que resumeix les activitats desenvolupades per la Comissió Europea en la última dècada. Un exemple d’aquestes, podria ser el cas d’incloure requisits de gènere en la convocatòria dels projectes del 6é i 7é Programa Marc, per incrementar la presència de la dona en la ciència.

(entre altres també enumerar el cas espanyol: "Libro blanco: sobre la situación de las mujeres en la ciencia espanyola"

De què serveixen tants estudis i tantes publicacions finançades amb fons públics, si al final caiem en els mateixos tòpics de sempre? què hem après? El Consell de Competitivitat de la Unió Europea (que reuneix els ministres europeus de recerca i innovació) va adoptar un gran acord per recolzar les dones en la ciència i promoure un “canvi estructural”. Un què? Quan sents aquest concepte, (sense que hagis entrat mai en la ciència sociològica i hagis intentat buscar l’entrellat en l’enigme “què preval més l'estructura o l'agència?”), directament penses que aquesta vegada segur que va de bo...en el sentit, que es fixaran en les raons de fons, en els processos de socialització, apostaran per la coeducació en totes les etapes del sistema educatiu i, ara sí que aniran més enllà de les paraules i els informes i dissenyaran polítiques que afavoreixin un “ser i fer diferent”...

Doncs bé, l’acord signat en aquest Consell de Competitivitat de la Unió Europea l’any 2010 deia: “Reconeixem que la cultura i l’ambient estereotipat per gènere són barreres importants a la igualtat de gènere en la formació, accés i progrés en la carrera, especialment en el camp de la ciència i la tecnologia”.

N’hi ha prou doncs en reconèixer? sí, clar que sí, així ara serem capaços d’identificar amb major precisió les desigualtats de gènere i intentarem fer una discriminació positiva per tal d’incentivar les vocacions científiques entre les joves...Doncs, s’han ben lluit! 

Realment si que estant promovent un “ser i fer diferent”, però fent passes enrere, MOLT enrere! La sort, però, és que la realitat en aquest cas va per davant i actualment, hi ha moltes noies que son científiques, lluitant dia rere dia en la seva quotidianitat en contra d’aquests estereotips per poder continuar fent el que els hi agrada, defugint dels rols de gènere tradicionals i fent-se valdre en un entorn laboral altament masculinitzat, aportant majors mèrits que els que se’ls hi requereixen als homes per ocupar posicions de presa de decisió i enmig d’aquestes traves diàries, la Comissió Europea, un òrgan respectable (ara més que mai!) presenta un vídeo...que facilita la feina!

Una abraçada enorme a les dones científiques d’arreu i un homenatge a la vostra persistència de fer-vos valdre! 

Ens han tret la feina?

M’agradaria començar aquest bloc amb un primer post sobre el tema al qual li he dedicat els darrers tres anys de la meva vida professional: la integració laboral de la població immigrant a Espanya. De fet, aquest tema és molt llarg i complex, i dóna (com és el meu cas) per una tesi sencera. Tanmateix avui m’agradaria parlar només d’una part molt concreta. Quan parlem sobre la integració laboral de la immigració, ens referim, de manera general, a la seva participació al nou mercat laboral. Podem parlar sobre molts aspectes d’aquesta participació: quines feines fan, en quines condicions, com és la seva mobilitat ocupacional, quina és la relació entre el nivell d’estudis i aquesta mobilitat, quines diferències hi ha entre homes i dones i com s’expliquen, o com impacta l’entrada de tants nous treballadors en el mercat laboral. I aquest darrer aspecte és el què pretén abordar aquest post.

Des de finals de la dècada dels noranta, i durant la primera dècada del 2000 l’entrada de treballadors immigrants al mercat laboral espanyol ha estat molt intensa. Aquesta entrada massiva ha tingut forces conseqüències sobre la societat, i lògicament sobre el mercat de treball. Una de les frases que darrerament es pot sentir és la de “vénen els estrangers a treure la feina als d’aquí”. Una sentencia construida en base a una serie d’estereotips que aqui volem deconstruir. Aquest post vol fer un repàs als treballs que han realitzat la població immigrant dels inicis del 2000. És evident que la crisi econòmica actual ha canviat certes situacions, però encara és d’hora per fer-ne un anàlisi real. L’objectiu és demostrar que el “treuen la feina els d’aquí”, almenys fins ara, no ha estat així.

En la societat d’acollida, la immigració causa inquietud pels seus potencials perjudicis als treballadors autòctons. Ens preocupa que els immigrats puguin causar una pressió salarial a la baixa i pèrdua de llocs de treball, és a dir que ens treguin la feina i com que estan disposats a guanyar menys que ens baixin els salaris. La teoria econòmica i sociològica sobre el tema ofereix múltiples hipòtesis, algunes fins i tot contradictòries, i d’aquí la proliferació d’estudis empírics.

En destacaré alguns per oferir una visió general. En primer lloc, aquests autors suggereixen que l’impacte de la immigració sobre les taxes d’ocupació dels espanyols ha estat negatiu, però gairebé inapreciable, inclús per a aquells mercats amb major presència de treballadors estrangers. Això és així perquè l’entrada massiva d’immigració en els darrers anys ha anat acompanyada per un augment de les taxes d’ocupació a Espanya. A més, aquest estudi posa de relleu, en el capítol dedicat al mercat laboral, la concentració del treball immigrat en certes ocupacions i sectors on probablement les necessitats de la demanda no podrien ser cobertes per l’oferta d’ocupació autòctona, impulsant, alhora, la creació addicional d’altres llocs de treball. Aquesta explicació resulta coherent amb la reducció de l’atur registrat a Espanya entre el 2000 i inicis del 2008. La immigració ha estat així un mecanisme de major flexibilitat pel mercat de treball, suavitzant certes rigideses com l’escassa mobilitat.


En aquesta mateixa línia, i segons aquesta investigació els treballadors estrangers han tingut ocupacions diferents a les dels autòctons del mateix nivell de formació. Per això, tots dos grups no han competit al mercat de treball, no fan les mateixes feines, i per tant no són treballadors substituïbles. És a dir, uns no han substituït els altres tot i tenir un mateix nivell de formació, i per això no és certa la frase “treuen la feina als d’aquí”. Un cas particular ha estat el sector de la construcció, on tot i la confluència de treballadors amb orígens diferents s’ha donat una estratificació segons regió d’origen i ètnia, com destaca aquest article.

Finalment, probablement el cas mes paradigmàtic sobre la complementarietat entre treballadors immigrants i autòctons el trobem en el cas de les dones. Alguns estudis (com aquest o aquest ) mostren que la immigració ha impulsat, de fet, la taxa d’activitat femenina, especialment entre les dones espanyoles amb major formació, ja que aquestes han pogut contractar a altres dones d’origen immigrant per ocupar-se de les tasques domèstiques, i augmentar la seva presència al mercat de treball.


En resum, hi ha evidència empírica que demostra que l’ocupació dels treballadors immigrants s’ha produït de manera complementària als treballadors autòctons, en un context de creixement econòmic i creació d’ocupació. El resultat ha estat que els primers han fet aquelles feines que els segons no desitjaven, ja que han emprès processos de mobilitat laboral ascendent.

La Perspectiva Sociològica

Comencem aquest blog parlant sobre la perspectiva sociològica, que serà l’enfoc de tots els nostres posts. Nosaltres som dues sociòlogues que professionalment ens dediquem a coses molt diferents, però que tenim en comú la curiositat per entendre el món on vivim. I aquesta curiositat la despleguem a través d’aquesta perspectiva.  

La Sociologia, per la seva naturalesa, és una perspectiva que qüestiona el món on vivim, és un "punt de vista crític". Totes les ciències han de ser desconfiades sobre les experiències quotidianes dels individus, però la sociologia ho és especialment, i aquesta desconfiança la porta constantment a qüestionar, provar, dubtar i a aproximar-se de manera analítica a la societat i a l’ésser humà. La sociologia, com a ciència, qüestiona el que donem per descomptat.

Ja a l’antiga Grècia, un dels filòsofs més famosos, Sòcrates, es qüestionava de manera constant els pensaments més estesos entre la població. A través del seu mètode, feia preguntes constants a la gent, i mai es donava per satisfet. Cada resposta li suggeria una nova pregunta, que conduïa a majors pensaments (podeu veure the Socratic Method). Aquesta és també la missió dels sociòlegs: provar les respostes que semblen més evidents, desemmascarar les conviccions més fermes, analitzar la realitat intentant gestionar una certa imparcialitat, així com també parant atenció a les múltiples opinions que sorgeixen en societat, i ser capaces d’entendre als éssers humans com a éssers socials dins la seva comunitat de la manera més precisa i clara possible.

En aquest blog, intentarem revelar aquelles falses idees al voltant de temes ben diversos, que impliquen les persones i la societat. I ho farem des de la Perspectiva Sociològica, entesa aquesta com un procés per assolir un major grau de consciència, com a condició per a la llibertat (tal i com Peter Berger reivindica). Apostant per una sociologia que proporciona una nova mirada sobre els afers més quotidians de la nostra pròpia vida i que gràcies a la imaginació sociològica (que ens suggereix Charles Wright Mills) puguem comprende la nostra experiència, posant-la en relació amb el complex i canviant marc social i històric que ens ha tocat viure .

El que nosaltres pretenem, doncs, és, en primer lloc, repassar el que s’ha dit sobre un tema de manera critica, evidentment en base el que molts altres ja han analitzat prèviament (per exemple ells, o ells, o ells, entre molts molts d’altres), per tal de, posteriorment, poder contribuir a una millor comprensió del mon on vivim.

Esperem que us agradi i en algun moment us pugui ser d’ajuda. Ens agradarà molt rebre les vostres impressions.